Hedda Gabler

El director Àlex Rigola trasllada la modernitat de Henrik Ibsen al nostre present per explorar les contradiccions d’aquest gran personatge femení que és Hedda Gabler.

Adaptació lliure del clàssic contemporani, considerat un dels primers textos de la dramatúrgia moderna i llargament representat als escenaris del Lliure. Desubicació, desitjos, amors i desamors, conflictes ètics i destrucció són les temàtiques principals que naveguen per la peça.

Com va escriure Ibsen mateix: “Busco representar ésser humans, emocions i destins humans sobre la base de les condicions i els principis socials del present.” Sota aquesta premissa, el director proposa una posada en escena totalment despullada que deixa tot el pes de la funció en les actrius i els actors, en les pròpies tensions dramàtiques de la peça i en aquesta confidencialitat que es troba en la proximitat amb l’espectador, que conviurà amb els artistes dins les parets d’una caixa de fusta.

Hedda Gabler al MAE
Hedda Gabler a Europeana
Hedda Gabler al Lliure


LA CRÍTICA N'HA DIT...

“Àlex Rigola ha convertit la seva història no en un frenesí amb neons de discoteca, sinó en un despullat espai mental, uns llimbs en què potser tot ja ha passat i s’evoca pausadament, sense cap possibilitat d’esmena. Dins del contenidor de fusta on ja ha fet diverses obres, una àgora amb grades i un petit escenari on la distància entre actors i públic és nul·la, Rigola ha descarnat, deixant-la als ossos, la història d’Ibsen. La major part del temps els actors, amb roba de carrer i els seus noms de civil, són més veus i cares que no pas cossos, recolzats al mur o gairebé immòbils mentre pronuncien sense pressa paraules carregades, amb eco: felicitat, avorriment, diversió. O reflexionen sobre l’insuportable d’estar sempre amb la mateixa persona. Una aposta tan minimalista tindria difícil recorregut sense una Hedda, Nausicaa Bonnín, que abaixant lleument el cap i mirant fixament els seus companys fa vibrar fins i tot els llimbs. La malenconia, el poder, el diabòlic, li passen per la cara davant de l’audiència d’un muntatge en què no hi pot haver menys, però on no sembla que falti res.”
Justo Barranco – La Vanguardia

“Àlex Rigola, juga, en certa manera, amb la quàntica: en la seva caixa (que situa intèrprets i espectadors), els personatges no hi són i sí que hi són, alhora. Els actors treballen com si fossin en una sala d'assaig, absorbint la trama i peripècia dels personatges. [...] En aquest cas és Henrik Ibsen i la seva turmentada Hedda Gabler. Nausicaa Bonnín executa el paper de tràgic destí, com si la seva maquinació només la dugués a una fi bella i romàntica, però mort en definitiva. No hi ha l'alliberament de Laia Marull, ni la mitomania a favor de l'aura de l'actriu icònica Isabelle Huppert, o la mirada venjativa dels de la Cia. La Solitària. Però Nausicaa, amb Joan (Solé), Pol (López), Miranda (Gas) i Marc (Rodríguez) controlen una tensió a força de pauses, de silencis, de mirades i de molt breus desplaçaments. És com un joc de Cluedo, que manté una intriga. [...] Aquest repartiment generós, obedient amb les regles d'aquesta forma teatral, explica i apunta a cada espectador, com si fos una diana. El públic és dins i fora de l'escena, doncs, quànticament. [...] En aquest espai d'intimitat, el públic se sent responsable del silenci, de la tensió. Cal escoltar al detall el gest, els desplaçaments i unes rèpliques dites cap endins, psicològicament captivadores que l'agermana amb el format de rodatge. I, per això, el públic se sent privilegiat: ha de vigilar com mai que no vibri cap mòbil, de no estossegar, de no remoure’s massa al banc. Rigola admet que les persones claustrofòbiques poden patir alguna crisi. Però no ho és tant per la sensació de tancament com per la seva atenció a no desequilibrar la tensió entre els intèrprets, que es mouen en una estranya naturalitat. [...] Una oportunitat de teatre en estat pur, de fusta de pi, sense tractar i amb una felicitat que s'esvaeix pel sostre inexistent.”
Jordi Bordes – Recomana.cat

“El mètode Rigola consisteix en partir del que es coneix de l'obra escollida i dels personatges i crear una versió lliure que faci la impressió que sorgeix espontàniament de cadascun dels intèrprets. Dic que faci la impressió perquè la naturalitat, la quotidianitat, la proximitat amb els espectadors, l'aparent treball de taula o d'assaig, no té res d'improvisació i es dedueix que en cada gest, en cada silenci, en cada mirada, en cada expressió, hi ha hagut un treball previ fins a aconseguir l'efecte volgut sense que això no impedeixi que, en una o altra funció, algun dels intèrprets tingui un impacte emocional que ha d'incorporar sense que ho pugui evitar. En aquest muntatge, l'actriu Nausicaa Bonnín es Hedda Gabler però també és o només és Nausicaa. I així respectivament amb cadascun dels altres personatges que no són anomenats amb els patronímics de Henrik Ibsen sinó pels seus noms de fonts: Miranda, Pol, Joan, Marc... [...] En uns setanta minuts, tots ells reviuen el més essencial de la trama de l'obra. Espectadors i intèrprets comparteixen la grada de fusta i l'escenari com si fossin un únic cos. No hi ha vestuari sofisticat. No hi ha matís d'il·luminació. No hi ha caracterització. No hi ha una acció excessivament teatralitzada. Hi ha només la fusió entre els personatges universals de Henrik Ibsen i les vivències que es fan seves la Nausicaa, el Joan, la Miranda, el Pol, el Marc... Les mateixes vivències que tenen immersa en un mar de dubtes i d'incerteses la societat actual. Hi ha, en el fons, una bona “fusteria” dramàtica. Per això deia també, tornant a J. V. Foix, que a cal fuster hi ha novetat... Hi ha una Hedda Gabler que s'ha enfortit per ser el que vol ser. Una Hedda Gabler abocada al seu destí. Un destí que, malgrat els conformistes, no sempre és el destí que està escrit.”
Andreu Sotorra – Clip de teatre